LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de ja ben petita que he hagut de respondre preguntes que ni tan sols jo no entenia. El meu pare i la meva mare es van separar quan jo era una nadó i dos persones molt especials van aparèixer a la meva vida: la Maria i en Xavier. Mai se m’havia donat bé explicar qui eren, què eren o per què eren. Donava respostes del tipus “la novia del meu pare”, “el pare de ma germana” o “la seva parella”. I tot així em costava explicar-ho i que s’entengués força bé.

Moltes vegades em preguntaven per què no els anomenava padrastre o madrastra si de fet, era el que eren. Però per a mi això volia dir que ells eren un pare o una mare més, quan en realitat jo ja en tenia. A més a més, trobava molt lleig dirigir-me al Xavier o la Maria per aquest nom, quan per a mi significaven molt més que això.

La Maria, el meu pare i jo solíem anar al cine junts, fins que el meu pare va deixar de venir i ens va deixar soles. Per aquest motiu sempre vaig amb la Maria al cinema, i s’ha convertit en la nostra activitat juntes. Sempre anem a comprar gominoles d’amagat del meu pare perquè ell ens renya quan n’agafem moltes. No puc dir que és la meva madrastra, ni que es la meva amiga. És una relació estranya.

Igual d’estranya que la que tinc amb el Xavier. Ell i jo no som gaire d’expressar els sentiments, però fa tan que ens coneixem que ja ho sabem tot de nosaltres. De petita feia negocis de mentida amb ell, i quan anàvem als restaurants i demanava xipirons, sempre me’n donava. M’han explicat que quan el vaig conèixer li vaig dir que ell seria el pare de ma germana. I així ha sigut. No podria desitjar-li un pare millor a ella.
Són relacions que abans no podia explicar i ara he descobert que són indescriptibles, inexplicables i increïbles.

Valentina